És la reproducció del text en alfabet convencional. Aquesta versió no segueix les normes ortogràfiques vigents en català, sinó que s’ha fet seguint una sèrie de convencions ortogràfiques pròpies; l’objectiu ha estat d’intentar aproximar la forma escrita a les formes dialectals o col·loquials de la llengua oral, i molt especialment a les característiques fonètiques del dialecte. En els castellanismes, la lletra h o bé manté la grafia castellana de mots com hasta, hombre, etc., o bé representa el so fricatiu dorsovelar en mots com hamon.
La versió normalitzada només reprodueix el text emès per l’informador. Pel que fa a la disposició discursiva, els textos en vers tenen un vers per ratlla; els textos en prosa tenen un punt i a part, i, per tant, canvi de ratlla, cada vegada que hi ha la intervenció de l’enquestador o d’una tercera persona i també quan l’informador reprodueix un diàleg d’una certa extensió.
Els punts suspensius o bé corresponen a un mot o a un fragment no transcrits fonèticament o bé indiquen que canvia el fil del discurs o que l’informador titubeja o repeteix; els punts suspensius units a un fragment de mot precedeixen la seva repetició.
Ocasionalment es restitueix entre parèntesis quadrats algun mot o segment de mot per tal de facilitar la comprensió del text.
S’assenyalen amb asterisc les formes lèxiques i les variants formals d’un mot que no apareixen en el Diccionari general de la llengua catalana.[1] El punt de referència és aquesta obra perquè els treballs es van iniciar molt abans de la publicació del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC).[2]
[1] DGLC, 5a edició, Barcelona, EDHASA, 1968.
[2] DIEC, Barcelona, IEC, 1995.